Una oportunitat perduda pel canvi a Catalunya

Catalunya ha perdut una oportunitat pel canvi social i democràtic no anant a unes noves eleccions. Ras i curt: l'acord in extremis entre Junts pel Sí i la CUP possibilita que CDC continui al capdavant del govern de la Generalitat, i frena la possibilitat d'una reconfiguració de l'espectre polític català que hagués pogut afavorir a les forces catalanes de progrés, com ja van avançar els resultats del 20D.

En el moment en que s'obre una segona transició al conjunt de l'Estat (amb tantes possibilitats d'avenç com d'involució, cal assumir-ho), ens tornem a trobar a Catalunya com a la primera transició: el nacionalisme progressista català prefereix pactar amb la dreta catalana, que amb la resta de forces de progrés. Ho va fer Heribert Barrera pactant amb Pujol el 1980, deixant al PSC i al PSUC a l'oposició, i ho han fet ara ERC i la CUP. Les forces independentistes han preferit congelar la foto del 27S, temerosos de que uns nous comicis els deixessin per sota del 48% que van assolir, resultat previsible davant l'esgotament que ha produït un procés polític que no dona resultats efectius, i que ha donat un espectacle negociador agònic.

En la meva opinió personal, el desacord en com abordar la qüestió nacional catalana està fent impossible anar a un altre escenari polític. No per que sigui irresoluble, si no per que els extrems més llunyans entre les forces de progrés, ERC i CUP per un costat, i el PSC per l'altra, ho estan fent incompatible en funció de les seves identitats i dels seus càlculs electorals.

El que pot representar una força com En Comú Podem és un punt de trobada entre aquest dos extrems, per que posa al centre de l'acció política sobre el fet nacional allò que concita més consens: l'exercici del dret a decidir, la possibilitat d'un referèndum, amb totes les garanties i que respecti totes les opcions, i per això va guanyar les eleccions a Catalunya el 20D, a més de per posar en el centre de l'agenda els problemes socials i de regeneració democràtica, i les seves aliances plurinacionals a l'Estat per encarar aquests reptes.

El referèndum és la principal batalla avui, en el terreny nacional, que té Catalunya, i quan abans ho accepti tothom en el camp progressista millor, o estarem bloquejats sine die sense possibilitat de fer majories estables, mentre forces clarament involucionistes com Ciutadans creixen, i mentre l'agenda social i democràtica segueix segrestada per CDC, amb l'argument de que el Procés és el primer, i després, ja discutirem el model de societat, però mentrestant, s'imposa la seva gestió conservadora.

Acceptar que aquesta és la prioritat, no implica que ningú hagi de renunciar als seus plantejaments ni objectius estratègics. No es demana a ERC i CUP que deixin de ser independentistes. Ni al PSC que deixi de voler una Espanya federal. L'independentisme d'esquerres ha de baixar una marxa, i acompassar-se amb el moviment polític en favor de l'autodeterminació, i els socialistes, fer un sprint i tornar a la seva política de fa uns pocs anys sobre una consulta legal i acordada, si no volen quedar relegats a ser la cara amable de l'immovilisme. Cal arribar plegats a un referèndum amb garanties, i donar llavors plena llibertat a que cadascú defensi el seu model d'Estat, però no fem d'això últim, l'obstacle permanent per no entendre'ns entre les forces de canvi. I al costat, un programa de govern potent socialment i amb una forta regeneració democràtica, que respongui a les necessitats de la majoria social que representaria.

Cal recordar que la primera gran manifestació contemporània per l'autodeterminació de Catalunya, va ser la del 10 de Juliol de 2010, amb el lema "Som una nació. Tenim dret a decidir", amb una gran senyera, i que encapçalava el President de la Generalitat, José Montilla, del PSC. Hauríem de recuperar aquest alt grau d'entesa per recosir la unitat del catalanisme polític de nou al voltant de grans majories, i ser més forts davant l'ofensiva recentralitzadora que s'està covant a la política espanyola, al mateix temps que, per primera vegada, més de 7 milions de persones han votat a l'Estat espanyol per candidatures favorables al dret a decidir, i que l'autodeterminació dels pobles està al centre de l'agenda política espanyola.