La involució excloent del independentisme majoritari

Ja fa temps que una gran part del mon independentista polític, social, mediàtic, i cultural que s'ubica en l'espai del que representa Junts pel Sí (i també, una part de la CUP), té com objectiu principal trencar ponts i abatre el que representa En Comú Podem, o més genericament, "els comuns", que seria l'espai polític i social global més enllà de la representació electoral, i per assimilació, al grup parlamentari Catalunya Sí Que Es Pot, encara que no hi coincideixin exactament tots els actors.

No deixa de ser una contradicció que, un espai que tot el dia parla d'eixamplar la base social i electoral de l'independentisme, enlloc de seduir als espais més propers, tracti de dimonitzar-los, ridiculitzar-los, o fins i tot, expulsar-los del procés polític que viu Catalunya com a nació.

El que està passant és just el contrari: l'independentisme majoritari està bunkeritzant-se, cristalitzant la seva base social, política, i electoral. Les últimes dades del CEO així ho mostren, si les comparem amb un històric una mica més ampli que l'interanual. A dia d'avui, un 41,6% voldria que Catalunya fos independent, un 20,9% que fos un Estat federal dins Espanya, un 26,5% una Comunitat Autònoma com ara, i el 4% una regió d'Espanya

La dada més favorable a una Catalunya independent la trobem al novembre de 2013, on va arribar al 48,5%, mentre que un 21,3% volia una relació federal, un 18,6% volia ser una Comunitat Autònoma, i un 5,4% una regió d'Espanya.

Si comparem les dades de Juny 2016 amb les primeres post-Diada 2012, que son les d'Octubre de 2012, veurem que el suport a una Catalunya independent era del 44,3%, a una relació federal el 25,5%, a ser una autonomia el 19,1%, i a ser una regió d'Espanya el 4%.

És a dir, que respecte l'inici del "procés", avui hi ha un retrocés, tant de les propostes independentistes, com de les propostes federalistes, mentre que l'autonomisme viu un cert repunt, que vindria a confirmar, en una lectura bastant generalista (tant, almenys, com la que fan certs tertulians cada dia des dels mitjans), per què tindríem a Ciutadans com a segona/tercera força al Parlament, i per que Fernández Díaz, va treure més vots, escons, i percentatge en les últimes generals, a pesar de tots els escàndols. Si sumem els percentatges de les opcions favorables al dret a decidir (independentistes i federalistes, amb tots els matisos), avui estaríem al 62,5%, mentre que a Novembre de 2013 estàvem al 69,8%. Avui la suma d'autonomisme i regionalisme seria de 30,5%, mentre que a Novembre de 2013 era el 24%, i a l'Octubre de 2012 el 23,1%. 

Sembla doncs a la vista d'aquestes dades del CEO, que com tota enquesta, son orientatives, que la polarització política no està ajudant a l'independentisme a créixer, i en canvi, està reforçant a l'extrem oposat, l'immobilisme o la recentralització. Una polarització que cada vegada més incorpora elements identitaris excloents, amb una part de la comunitat independentista obertament donada a l'insult i la confrontació, que pot posar en risc la unitat civil del poble català, com hem vist recentment amb la polèmica amb Javier Pérez Andújar com a pregoner de les Festes de la Mercé 2016, que s'ha vist assetjat a les xarxes per ser castellanoparlant i crític amb el procés, sense tenir en compte la seva dimensió intelectual i lligada a la realitat metropolitana.

La recent votació sobre les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent augmentarà encara més aquesta tendència. S'han dit paraules molt fortes contra les persones i les forces polítiques que defensem el dret a decidir i un procés constituent sense prefigurar el final del mateix, però que rebutgem una lògica unilateral que, cada vegada és més evident, que no ens porta enlloc més que a una derrota sense paliatius, de la qual estan per veure les conseqüències socials i polítiques, la greu frustració que pot generar en la societat catalana un fracas com aquest, després d'anys d'haver manipulat conscientment des de les institucions i els mitjans de comunicació públics catalans a una part important de la població que creu, sense cap rigor, i aproximant-se perillosament a les pitjors teories de dret natural, que Catalunya pot esdevenir un Estat sense un acord amb Espanya, i que, a més, això seria avalat per la UE i la resta de la comunitat internacional, que després del Brexit, encara vol menys incerteses.

Mentrestant, Rajoy s'ho mira amb calma sabent que es reforça l'ambient procliu per demanar un gran pacte constitucionalista que li asseguri el Govern, mentre instrumentalitza la justicia i el TC per no afrontar el debat polític de fons de la pluralinacionalitat d'Espanya.


ACTUALITZACIÓ A 29/06/2016:

Per complementar això que vaig escriure el dia 28, crec que aniria bé aixecar la mirada cap a Europa, cap al context global en que es dona la discussió sobre sobiranies, i al mateix temps, fer una mirada de proximitat a nivell local i metropolità. Per això, recomano aquests dos articles, un de Lluís Camprubí sobre Europa, i un de Marc Andreu, sobre el paper als barris metropolitans de les lluites veïnals i obreres en la recuperació de les llibertats i la construcció de Catalunya com a nació.

-Lluís Camprubí: "Apuntes sobre la tensión “integración UE vs repliegue nacional” y su impacto en los partidos europeos". Aquí.

-Marc Andreu:  "La batalla de les ciutats invisibles". Aquí.

1 comentari:

Antoni ha dit...

Doncs jo crec que sí que Catalunya podria, en dret, esdevenir un Estat per la seva pròpia voluntat, sense un pacte amb Espanya. Lo que passa és que: 1) Jo no ho desitjo. / 2) Pràcticament, no seria possible.