Ens queda la teva lluita i el teu somriure, Enric Pubill



El passat dimecres 29 de Març ens va deixar Enric Pubill, sobtadament, en un tren mentre tornava de Madrid d'assistir a l'espectacle teatral "A voz ahogada", dedicada a les experiències vitals dels presos polítics del franquisme, com Marcos Ana, Lluís Martí Bielsa, Miguel Nuñez, o el propi Enric Pubill, que va passar 11 anys a les presons de Burgos i la Model per lluitar per la democràcia, les llibertats, i el socialisme. Pubill, amb 17 anys, es va afiliar al PSUC clandestí, en una època on era donar-ho tot a canvi de res, donar la vida, la joventut, la llibertat, a canvi del somni d'una societat millor i de derrotar a la dictadura de Franco. Molts ho van pagar amb la vida, altres amb l'exili, i molts altres, com els que he citat, amb molts anys de presó.

A pesar d'això, l'Enric mai va perdre l'alegria ni les ganes de lluitar, ni de transmetre aquest vitalisme i combativitat a les generacions més joves, com recorda Joan Herrera en un article. Aquests dies, moltes persones han recordat el seu somriure, el seu bon tracte. Com en el cas de Marcos Ana o Miguel Nuñez, la presó no va ennegrir la seva ànima; en això, tampoc els feixistes els van derrotar, en base a uns ideals i valors fortíssims, i una solidaritat dels interns a prova de bomba.

Gràcies a persones com l'Enric, i a les associacions memorialístiques com la que ell presidia (Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme), es va mantenir viva la flama de la memòria antifranquista a Catalunya i Espanya, en uns anys on part de la cultura de la Transició va tractar d'imposar l'amnesia, i van tenir un paper clau en la creació del Memorial Democràtic de Catalunya, la primera institució del país dedicada a les polítiques públiques de memòria democràtica.

Personalment, és un orgull haver-lo conegut i parlat amb ell diverses vegades. La última vegada que vaig parlar amb ell per telèfon va ser fa uns mesos, per convidar-lo a la cloenda de la 7a Assemblea d'EUiA. Efectivament, es va presentar allà i amb un somriure sorneguer em va dir "mentre el cos aguanti, aquí estaré!", i al citar la seva presència a la fila zero de convidats des de la Mesa, es va portar una gran ovació, com també se la va portar la Maria Salvo, una altra de les imprescindibles.

Malauradament els anys passen, i és llei de vida, ens van deixant poc a poc aquests grans lluitadors. Unes hores després de la mort de l'Enric, també ens deixava Apolo Giménez, un altre de l'estirp de titans als quals aquest país, i les seves classes treballadores i populars, li deuen tant.

Demà 1 d'Abril, en un mes que ens evoca una primavera republicana, es farà la cerimonia de comiat a les 11:30 hores, al tanatori de Sancho d'Àvila (Barcelona).

Que la terra et sigui lleu company Enric Pubill, ens queda per sempre la teva lluita, i el teu somriure.