Apunts crítics sobre l'anunciada (i no presentada) Llei de Referèndum d'Autodeterminació

Ahir es va anunciar, en actes diversos de les forces que donen suport al Govern de la Generalitat, la Llei de Referèndum per l'Autodeterminació de Catalunya, a la qual m'agradaria fer un apunts personals de caràcter obertament crític, doncs considero que aquesta no és la llei que permetrà que a Catalunya es faci un referèndum efectiu, amb garanties democràtiques, reconeixements internacionals, i que interpel·li al conjunt de la població de Catalunya i tota la seva pluralitat de posicions al respecte.

Fins que no es presenti el text definitiu al registre del Parlament s'haurà d'examinar amb prudència des de la provisionalitat del que és: un esborrany que marca les intencions de la majoria independentista, i dibuixa quin tipus de procediment volen per intentar celebrar un referèndum el dia 1 d'Octubre com han anunciat.
Però encara que sigui un esborrany d'una llei que pot sofrir canvis fins que es registri, i que no coneixem tampoc els decrets que en teoria la desenvolupen, val la pena comentar ràpidament algunes qüestions, per la perspectiva que auguren. Quan tinguem el text definitiu, en podrem analitzar algunes qüestions més profundament.

Dir que és un dels esborranys sembla el més adient a la vista de que el mateix dia 4, s'han presentat vàries versions del document que tenen alguna diferència, a la que després em referiré més en profunditat. En concret, la redacció de l'article 14.1 és diferent a l'esborrany penjat a la web nacional de les CUP, que a l'esborrany que hi ha penjat a la pàgina "Garanties" impulsada "pel Govern" (entre cometes, per que encara que es presentés així, a l'avís legal del web el propietari és el grup parlamentari Junts pel Sí).

Però anem a pams, i des de l'inici. L'esborrany de llei manca de rigor jurídic i polític ja des del preàmbul, denota molta improvisació, i que l'objectiu de l'anunci té més a veure amb l'agenda comunicativa de la majoria independentista, que no pas amb presentar a la societat catalana una proposta ben acabada que permeti un debat rigorós sobre com fer un referèndum amb garanties. Sorprenentment, les reflexions que va elaborar el Consell per la Transició Nacional en el seu Llibre Blanc, no han estat utilitzades per l'elaboració d'una llei tan rellevant com aquesta, per que, encara que algunes fossin discutibles, almenys dotaven de cert rigor jurídic i intel·lectual a les actuacions del Procés.

Tot el text fa una tria selectiva dintre de les normes jurídiques en les que es vol referenciar, elegint de cada norma allò que convé al relat que es vol imposar, i obviant allò que contradiu el que es pretén al·legar. Per exemple, no es pot citar contínuament l'autodeterminació com a dret (com a "primer dret", de fet, en una manca de sentit global del que signifiquen el conjunt de drets humans, civils, socials, culturals i polítics de la legislació internacional) i obviar el desenvolupament normatiu i d'imperi de la llei i la jerarquia normativa que la comunitat internacional ha desenvolupat per fer-lo efectiu amb garanties, apart dels propis límits del bloc constitucional espanyol.

Les inhabilitacions i la judicialització de la política que fa el govern de Rajoy son inacceptables, però d'això no se'n deriva que l'Estat espanyol sigui un país que no compleixi amb els estàndards democràtics que demana la comunitat internacional, i per tant, dibuixar un estat d'excepcionalitat que reclama de l'atenció internacional està completament fora de lloc, i no ens dona cap credibilitat com a nació que lluita per ser reconeguda com a subjecte polític, aspiració amb la que coincideixo plenament. 

En aquest context i relat, la llei anunciada s'autoproclama "excepcional" i al cim de la jerarquia normativa, en un exercici que no resisteix qualsevol examen de dret constitucional o internacional, per que un Parlament autonòmic no pot fer normes de rang superior a les de l'Estat que li dona competències, i menys, si aquesta potestat autoatorgada es sustenta en una premisa que és falsa: no hi va haver el 27 de setembre de 2015 cap mandat democràtic per fer un referèndum unilateral que Junts pel Sí ni tan sols portava la programa, i el resultat del seu "plebiscit" va ser insuficient: un 48% per cent va respaldar les tesis de Junts pel Sí i la CUP, i un 52% no les va avalar. 

Si anem entrant al detall, en un exercici poc comú en les democràcies del nostre entorn, es dibuixa una administració electoral depenent completament del poder polític i sense cap membre del poder judicial, desatenent les recomanacions bàsiques de la comunitat internacional i del Codi de Bones Pràctiques de la Comissió de Venècia sobre la neutralitat e imparcialitat dels dispositius electorals. 
L'equivalent a una Junta Electoral Central catalana, anomenada Sindicatura Electoral, estaria composada únicament per 5 membres elegits pel Parlament, per majoria absoluta, que haurien de ser majoritàriament juristes. Això xoca amb la LOREG, considerada norma supletòria, que estableix que les juntes sempre pivoten al voltant de membres de la judicatura, als quals s'afegeixen acadèmics de prestigi i vocals dels partits amb representació, sent unes juntes més plurals i neutrals, independents del govern i del poder polític.  

Després, es defineixen unes sindicatures de demarcació (4) que vindrien a ser les equivalents a les Juntes Electorals Provincials, amb 3 membres designats per la Sindicatura central. No es defineixen estructures inferiors, equivalents a les Juntes Electorals de Zona que hi ha en els processos ordinaris, i que s'encarreguen d'apoderats i interventors, d'assignació de locals i espais pels actes, etc. Potser es defineixen en un decret posterior, que també s'anuncia per detallar seccions i meses, però del qual no hi ha cap detall, però si finalment no hi haguessin, el col·lapse de les mateixes podria ser monumental, a no ser que es doni per fet que una part de les forces polítiques es desentendran en no donar validesa al procés, i que això en minimitzarà l'activitat.

En tot cas, com deia abans, respecte del nomenament d'apoderats i interventors, la versió publicada ahir al web de la CUP de l'article 14.1 diu: 

Article 14
1. Els partits polítics, les federacions i les coalicions amb representació parlamentària o municipal poden designar, en les demarcacions electorals on hagin obtingut representació, apoderats i interventors.

En canvi, a la versió penjada a la web de "Garanties.cat", diu:

Article 14 
1. Els partits polítics, les federacions i les coalicions amb representació parlamentària poden designar, en les demarcacions electorals on hagin obtingut representació, apoderats i interventors.

En la meva opinió, aquesta segona opció on no pareix la representació municipal, si fos així i els decrets posteriors de desplegament no fossin més precisos, és més restrictiva que el que planteja la Llei de Referèndums 2/1980, que en el seu article 11 diu:

  Artículo once.
Uno. El procedimiento de referéndum estará sometido al régimen electoral general en lo que le sea de aplicación y no se oponga a la presente Ley.
Dos. Las facultades atribuidas en dicho régimen a los partidos, federaciones, coaliciones y agrupaciones de electores se entenderán referidas a los Grupos políticos con representación parlamentaria, o a los que hubieran obtenido, al menos, un tres por ciento de los sufragios válidamente emitidos en el ámbito a que se refiera la consulta en las últimas elecciones generales celebradas para el Congreso de los Diputados.

En una interpretació literal, l'àmbit seria Catalunya, no les demarcacions (províncies), i per tant, tenir representació, o almenys el 3 per cent, ja donaria dret a presentar apoderats i interventors a tot el territori. En canvi, si el 14.1 es llegeix de manera estricta, en la versió de Garanties.cat, voldria dir que Catalunya Sí Que Es Pot, que no va obtenir representació a la demarcació de Lleida, no podria presentar-ne; en canvi, en una interpretació àmplia de la versió que surt al web de la CUP, sí que podria, en base a la representació municipal d'alguns dels partits de coalició electoral.

També crida l'atenció l'article 14.4 on es parla de l'obligació d'interventors i apoderats de votar en la mesa del seu cens (sembla obvi), però no s'aclareix si, com preveu la LOREG, l'interventor ho pot ser de qualsevol mesa demanant la modificació del cens corresponent per poder votar allà, donant a entendre que potser el cens no es podrà modificar, ni tampoc si es pot ser interventor però d'una mesa que no és la teva (la LOREG ho permet, però obliga a l'interventor a votar per correu, extrem que tampoc existeix a la llei anunciada), o que els apoderats també estan subjectes al mateix tracte que els interventors, en clar detriment de la mobilitat que tenen els apoderats respecte als interventors en un procés ordinari, però com tampoc la llei defineix quina és la diferència de funcions entre les dues figures, s'ha de sobreentendre que hauria de ser similar a la que preveu la LOREG, a no ser que els decrets aclareixin aquests aspectes, ja que l'article 34 de la pròpia llei dedicat al cens, no ho aclareix, com si passa a la LOREG dels articles 31 a 41, que per cert, habiliten a les forces polítiques a tenir una còpia del cens, criteri que tampoc apareix a la llei anunciada. La qüestió del cens és vital en qualsevol procés electoral o de consulta, i aquesta llei ha generat més dubtes que certeses sobre la composició, consulta, i modificació del mateix.

Si els legisladors han pensat que tots aquests aspectes es troben ja a la LOREG, potser haurien de pensar en que la majoria de vegades la LOREG es remet a unes Juntes de Zona que, de moment, no apareixen per enlloc, i que si només ho han de fer les Sindicatures de demarcació, se'ls hi gira feina...

Com deiem al començament, sembla que la prioritat ha estat marcar l'agenda comunicativa i el pressing a l'Estat, més que no pas la rigurositat: la llei contempla aspectes ben cridaners com dedicar un article sencer (el 15, amb 4 subapartats) a la presència d'observadors internacionals, però obvia d'altres que son fonamentals en qualsevol procés: no es fa referència en cap cas a poder fer recurs contenciós-administratiu a les decisions de l'administració electoral, en clara indefensió davant una estructura que depen exclusivament de nomenaments polítics, a no ser que s'entengui aquesta possibilitat per aplicació subsidiària de la LOREG, cas que no sembla ser l'esperit dels legisladors, ofuscats en presentar al poder judicial com un element anti-procés a esquivar.

Per cert, sobre les missions d'observació electoral internacional, el propi Consell per a la Transició Nacional, deia això en el punt 6.6 d'aquest document: "En el cas català la necessitat o la conveniència que l’autoritat electoral catalana –o la futura SEC– estableixi un programa d’observació electoral internacional de la consulta no tindria gaire sentit atès que en els escenaris català i espanyol els processos electorals s’han desenvolupat amb absoluta normalitat des de la recuperació de la democràcia. Aquests tipus de missions d’observació electoral internacional es despleguen essencialment en escenaris caracteritzats per una dèbil democratització o en societats en procés de consolidació democràtica, durant un període de temps que comprèn tot el cicle electoral.". Com es veu, l'intent de presentar l'Estat espanyol com un estat d'excepció democràtica, no és una idea compartida majoritàriament entre els experts del mon independentista.

Ens podríem estendre en altres aspectes, com en els criteris de repartiment dels espais comunicatius públics clarament favorables a la majoria independentista, o en el fet de que el propi Estatut d'Autonomia de Catalunya, en l'article 56.2, estableix que la legislació electoral catalana s'aprovarà amb majoria de 2/3 de la cambra, no per majoria simple o absoluta, ni menys, per un procediment de lectura única. Encara que el text anunciat no és una llei electoral completa, sí que hi ha un dels seus elements fonamentals, l'administració electoral, i per tant, hauria d'estar subjecte a aquest criteri.

El Consell de Garanties Estatutàries (CGE) s'ha pronunciat el 6 de Juliol amb un dictamen que esmena la plana a Junts pel Sí i la CUP sobre que les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica es vulguin tramitar per procediment de lectura única, és a dir, en un sol debat i votació a la totalitat, sense possibilitat de que els grups parlamentaris puguin fer esmenes a cada apartat del text.  El CGE explica que les lleis de caràcter fonamental i que afecten al propi Estatut no s'haurien de tramitar per aquest procediment abreviat, destinat només a lleis sense especial transcendència jurídica o política, que evidentment no és el cas.

En definitiva, estem davant un pas més cap al xoc de trens amb l'Estat, però no més a prop de l'exercici efectiu del dret a decidir, que només és possible amb un referèndum amb garanties, que necessita d'amplis acords a Catalunya i a l'Estat per poder ser efectiu i interpel·lar a tota la societat catalana, i així ser reconegut internacionalment. Aquest text no només no ha donat les garanties que la majoria de la societat favorable a un referèndum reclama, si no que ha obert noves incògnites.

La majoria independentista encara està a temps de reconsiderar el seu full de ruta, tornar a l'àmbit del Pacte Nacional pel Referèndum, i acumular forces i aliances dintre i fora de Catalunya per aconseguir el referèndum que ens cal. Portar aquest text anunciat al Parlament com està a dia d'avui, i tramitar-lo sense esmenes en lectura única, només faria que dividir la majoria favorable al dret a decidir i al conjunt de la societat catalana, a la vegada que és un potent coagulador del bipartidisme immobilista a Espanya, on Rajoy surt reforçat i legitimat davant la comunitat internacional.

(Text publicat el 5 de Juliol de 2017, i actualitzat el 7 de Juliol de 2017 amb noves informacions).